Reflexions mediterrànies

I tu, què fas?

miralles | 14 Setembre, 2007 01:55 | Compartir:

Dimarts passat, com ja tothom deu (o hauria de) saber, va ser la Festa Nacional de Catalunya. Com sempre que s'acosten al monument a Rafel de Casanova, els unionistes espanyols del PP varen rebre una bona xiulada per part dels assistents, responent ells apel·lant, com també és tradicional, de forma recurrent al feixisme (perquè, és clar, ells no es comporten com a tals quan mantenen una actitud reprovable a les nostres institucions). El que ja no era habitual fins enguany eren els crits de botiflers que alguns dirigiren a les JERC i els impediments de tots tipus perquè aquests poguessin accedir al Fossar de les Moreres baix el crit de guerra Al Fossar no hi entra cap traïdor! Naturalment, al dia següent la premsa espanyola ressaltà els crits contra el PP, deixant de banda les manifestacions molt més dures, contundents i condemnables contra ERC, no fós cosa que la realitat els espatllés el missatge que volen difondre a les Espanyes per tal que els nacionalistes espanyols arrassin a les pròximes eleccions: el PP és la gran víctima del naZi-onalisme alimentat pel PSOE, els autèntics feixistes.

(Segueix)

L'òpera és viva

miralles | 11 Setembre, 2007 21:09 | Compartir:

Existeix un prejudici general, fins i tot en gent que es dedica d'una o altre manera a la música, sobre l'òpera contemporània, entenent com a tal l'òpera creada després de la segona guerra mundial, que marcà un abans i un després en totes les disciplines, inclosa la música. Diuen que no existeix i que és impopular. Que al gran public només li interessen els Verdis, Puccinis i Mozarts. N'hi ha que justifiquen els corrents recuperacionistes d'obres oblidades del barroc (ara més representades que mai) o els muntatges trencadors d'òperes del gran repertori de gent com Bieito o Konwitschny (en vaig parlar el mes passat) precisament per la falta d'òperes actuals: com que el públic sent la necessitat de conèixer nova música i els músics d'avui dia no ens l'ofereixen, recuperem obres de Handel i Vivaldi que havien estat arraconades en un caixó, o reintepretem Mozart i Verdi. Fins i tot alguns agosarats li posen data de defunció: 25 d'abril de 1926, data de l'estrena absoluta a La Scala de Milà de Turandot, òpera pòstuma de Puccini i una de les més representades arreu del món.

(Segueix)

Ara sí, president

miralles | 07 Setembre, 2007 15:18 | Compartir:

L'altre dia criticava l'ex-president Pujol per haver estat tan i tan tebi en una entrevista concedida a l'AVUI que fins i tot Montserrat Nebrera li ha proposat d'ingressar al seu nou partit perquè, francament i amb tots els respectes, em sembla preocupant que una regionalista unionista declarada com la senyora Nebrera es senti identificada amb un ex-president nacionalista. Significa que alguna cosa no funciona. Sempre he estat bastant crític amb Pujol i CiU, sobretot per la seva tàctica de peix al cove i de no emprenyar gaire al pitjor del nacionalisme espanyol, o fins i tot fer-hi amistat. En aquest sentit em recorden molt als socialistes, als quals alguns convergents els critiquen precisament per això. Ara bé, això no vol dir que no reconegui els mèrits de Jordi Pujol com a president, que són molts. Sens dubte el senyor Pujol és un home amb un gran bagatge intel·lectual que sap estar en el lloc que li pertoca i amb gran carisma i capacitat de lideratge. Prova d'això és que va deixar la Generalitat per la porta gran, amb la seva tasca reconeguda tant per tota la classe política sense excepcions com per la societat. Molt probablement hagi estat un dels millors polítics catalans d'aquests darrers trenta anys. Altres no poden dir el mateix. Maragall encara va tenir una sortida decent perquè se li va reconèixer haver liderat les reformes que feia temps eren reclamades i haver possibilitat un canvi polític crec jo que necessari. Veurem com acaba Montilla.

(Segueix)

Setembre

miralles | 02 Setembre, 2007 17:43 | Compartir:

Pareix mentida, però el temut mes de setembre ja és aquí. A mi el temps sempre em passa massa ràpid. Els passats darrers dies d'agost em demanava que com estaria a partir de dia u, si estaria tranquil, content, neguitós o a punt de morir, però la realitat és que fins ara no m'ha passat res d'estrany, és més, per a fer justícia a la veritat haig de dir que estic millor que mai, ja que aquest estiu m'he aprimat dos quilets, suficients com perquè la balança de la farmàcia em retregui que d'acord amb l'Índex de Massa Corporal tenc un lleuger sobrepès i, a més, una dentista, una dermatòloga i una oculista m'han dit que tenc molta més salut que elles i que, sisplau, no sigui tan pesat en aquesta qüestió. Encara fa bon temps. A més, sé que no em puc queixar gaire perquè he tengut unes vancances molt més llargues que la majoria dels meus companys, ja que pel febrer vaig poder enginyar-me-les per acabar el curs dia 19 de juny amb un horrorós examen d'una assignatura que, paradoxalment, m'agradava molt com és Enginyeria Química. Per cert, vaig aprovar malgrat que estic gairebé segur que em vaig equivocar estúpidament amb el càlcul de la longitud equivalent referida a l'estretament d'una canonada del procés químic del segon problema de la segona sessió.

(Segueix)

«	Setembre 2007					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30

Reflexions mediterrànies

I tu, què fas?

L'òpera és viva

Ara sí, president

Setembre

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Comentaris recents

Subscripció