Reflexions mediterrànies

Blog personal de Joan Miralles. Contacte: en_cat1714(a)hotmail.com

Escòcia i Gal·les: dos exemples a seguir

miralles | 02 Agost, 2007 12:23 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net technorati.com

Bandera escocessa

Qui ens ho havia de dir fa deu anys, quan el govern laborista britànic de Tony Blair va engegar la devolution, o concessió d'autonomia a Escòcia i Gal·les, acabaríem posant-los d'exemple pel nostre país! De fet, Escòcia i Gal·les tenen nivells d'autonomia semblants als del Principat (Gal·les potser una miqueta inferior), però el que els diferencia de nosaltres i els converteix en un exemple a seguir (tot el contrari que fa uns anys, quan semblava que Escòcia s'enmirallava amb Catalunya) és la maduresa de la seva classe política.

Com a hores d'ara ja tothom deu saber, el passat mes de maig hi van haver eleccions locals i regionals al Regne Unit. En línies generals, aquestes eleccions van suposar una forta devallada del majoritari Partit Laborista, molt desgastat pel seu suport a polítiques clarament liberals (i, per tant, allunyades del laborisme clàssic) i a la impopular guerra de l'Iraq, de la que s'han vist molt beneficiats dos partits independentistes socialdemòcrates fins fa molt poc amb escàs poder decisiu: l'Scottish National Party d'Escòcia i el Plaid Cymru de Gal·les.

L'SNP escocès es va presentar amb un programa (que es pot descarregar en aquesta pàgina) de caràcter inequívocament progressista que proposava, entre moltes altres coses, l'elaboració d'un Paper Blanc (White Paper) amb l'objectiu de celebrar un referèndum per la independència cap el 2010 sota el lema It's time! (que significa alguna cosa així com és l'hora en anglès), un lema que crida a fer un pas endavant sense por i apostar per la democràcia radical (en el bon sentit de la paraula). Aconseguí una victòria ajustada i posicionar-se, per primer cop, com a primera força parlamentària en detriment dels laboristes, que durant dècades havien estat gairebé hegemònics. Des del mes de juny governa en solitari amb el suport del Partit Verd d'Escòcia, també independentista. A més, també té majoria de regidors i batles als municipis. Els efectes no s'han fet esperar: el govern britànic ha anunciat la retirada de l'armament nuclear del país (una de les reinvindicacions històriques dels nacionalistes escocessos) davant possibles canvis en la 'devolution' i el primer ministre Salmond ha anunciat la sol·licitud al Comitè Olímpic Internacional de creació d'un equip olímpic escocès independent que pogués participar en els Jocs a partir de Londres 2012, entre d'altres. A més, part dels diputats del Partit Conservador i Unionista Escocès estan pressionant el seu partit perquè doni suport a la iniciativa de l'SNP de convocar el referèndum. El seu argument és que davant un referèndum hi hauria una majoria de nos, el que obligaria al govern nacionalista a oblidar-se de la seva proposta estrella i centrar-se en el dia a dia. Aquest fet, segons ells, donaria l'estabilitat política i econòmica al país que consideren que no té en aquests moments, ja que davant una possible secessió a mitjà termini s'estan paralitzant moltes inversions provinents de l'exterior. Una proposta en aquest sentit de l'SNP, Conservadors, Verds i la independent Margo MacDonald, també independentista, tendria majoria suficient per ser aprovada pel Parlament Escocès. A més, fa uns mesos, l'ex-primer ministre britànic va ser demanat a la BBC sobre la possible futura secessió escocessa i va respondre que naturalment que Escòcia té dret a decidir sobre el seu futur, però que creia que l'Estat propi no era el que més convenia als escocessos. No estic d'acord amb les reaccions dels unionistes conservadors i laboristes, però s'ha admetre que han demostrat ser millors demòcrates que els que aquí defensen el Santiago y cierra España. Si aquí governés un partit que volgués convocar un referèndum per la independència durant la legislatura, la reacció seria tota la contrària a la que han tengut els britànics: el PP diria que Espanya es romp i el govern espanyol, presidit per aquesta persona tant simpàtica que respon al nom de José Luis Rodríguez Zapatero, estacionaria totes les tropes possibles arreu del territori i boicotejaria qualsevol decisió del COI sobre un possible equip olímpic català.

Menys comentat per la nostra terra (però no menys important des del meu punt de vista) és el que ha passat a Gal·les. Allà les eleccions van ser favorables a uns afleblits laboristes, que van veure com els independentistes del Plaid Cymru (socis de l'SNP al Parlament de Westminster i a Brussel·les) havien passat de forma inesperada d'estar en crisi a ser indispensables per a formar govern. Fan fer un pacte post-electoral pel qual el laborista Rhodri Morgan seria primer ministre i el nacionalista Ieuan Wyn Jones vice-primer ministre, però pocs dies abans d'enllestir el pacte, el senyor Morgan és translladat d'urgència a un hospital de Cardiff per ser operat d'una obstrucció coronària. Això va convertir Jones en l'home fort del nou govern i, depenent de l'estat de salut del líder dels laboristes gal·lesos, el soci minoritari podria arribar a liderar de facto el govern durant tota la legislatura. Un fet insòlid per una organització que mai havia estat en el govern del país i que fa pocs mesos molts dels seus membres demaven el cap de Jones pels mals resultats que havia recollit en els darrers anys. Davant aquesta increïble realitat, la reacció del Partit Conservador i Unionista Gal·lès ha estat de conciliació: [Jones] és un polític íntegre i digne de confiança van ser les paraules del líder dels conservadors a l'Assemblea Nick Bourne (que, per cert, té un blog força interessant i actualitzat, a diferència dels conservadors d'aquí). Ja us podeu imaginar quina hagués estat la reacció de la gent del PP (i d'altres també) davant la situació: els laboristes s'han venut als extremistes i minoritaris separatistes i permetran que una genteta indesitjable per a la majoria dels votants tengui el poder. És el que vegem diariament a Balears i Catalunya.

Com podeu veure, al Regne Unit partits que defensen obertament i sense complexos la desintegració de l'Estat per vies democràtiques estan triomfant i aconseguint càrrecs de responsabilitat als executius de les nacions (allà es pot dir amb tota tranquil·litat sense que et prenguin per boig) escossesa i gal·lesa per primer cop en la història sense que ni la societat britànica en general (alguns estudis parlen d'un 60% d'anglesos favorables a la independència d'Escòcia) i la classe política en particular s'escandalitzin i, de retruc, estan donant, tant a nacionalistes com a unionistes catalans, una amarga lliçó: als primers perque en trenta anys de democràcia i estant presents al govern de la Generalitat i de les Illes Balears no han aconseguit parlar clarament i obrar en conseqüència (cosa que sí han aconseguit el Plaid Cymru i l'SNP en només deu anys) i als segons perque s'estan adonant que amb demagògia i crispació (separatisme=terrorisme=feixisme, separatisme=terrorisme=feixisme…) estan desacreditant la seva honorable posició. S'ha d'admetre, independentment de la postura ideològica de cada individuu, que la solució al conflicte nacional britànic i espanyol és, simplement, la democràcia, el reconeixement del dret a decidir si pertànyer a un Estat o formar-ne un de propi. A més, contràriament al que passa a l'Estat Espanyol, el govern de Londres sempre ha respectat les competències i ha publicat les balances fiscals, malgrat no estigui obligat a fer-ho, ja que els parlaments nacionals no són sobirans, igual que els autonòmics d'aquí. Segurament el 2010 no existirà cap Estat Escocès independent perque, a jutjar per la distribució de parlamentària de forces, encara no existeix una majoria independentista (50 diputats front a 79). De celebrar-se el referèndum molt probablement no es conservaria la correlació de vot independentista-unionista que s'ha estalblert en les darreres eleccions perque part del vot de l'SNP prové de descontents del laborisme pels motius que ja he explicat anteriorment i perque existeixen petits partits independentistes com ara el Partit Socialista Escocès (de caire comunista), el Partit Escocès per la Independència (apolític), el Partit Jacobita Escocès (republicà), Solidaritat, el Partit Comunista d'Escòcia o l'Scottish Enterprise Party (centre-dreta), sense representació a Holyrood. De totes formes, fins i tot suposant que l'SNP no pogués convocar el referèndum promès, si tant ell com el seu germà bessó de Gal·les aconsegueixen demostrar a l'opinió pública que ells també poden ser una força responsable i sòlida de govern i al llarg del temps aconsegueixen consolidar-se com a partits majoritaris de govern, s'haurà obert una escletxa perque la pròxima dècada sigui recordada per la desintegració del Regne Unit (desintegració que, dependent dels esdeveniments, podria donar pas a la creació de nous Estats a la Península Ibèrica) sense que això suposi un drama ni pels britànics ni pels europeus, que veuran culminada la transformació dels Estats de l'antic bloc soviètic en democràcies de tall occidental i iniciada la reforma de l'oest, des d'on nous Estats uninacionals de dimensions mitjanes s'incoporaran a la Unió donant-li a la llarga estabilitat i fortalesa front dels Estats Units.

Món | Següent | Anterior | Comentaris (5) | Retroenllaços (1)

Comentaris

Temps perdut

sense etiquetar | 03/08/2007, 16:18

Això mateix. I la política del psoErc a Catalunya no hi té res a veure!

Re: Temps perdut

Joan | 03/08/2007, 17:56

Potser no m'hagi sabut explicar, però la veritat és que en aquest article no pretenia defensar el Tripartit, sinó gairebé al contrari: lamentava que, entre altres coses, existeixi un partit auto-declarat independentista que no afronta amb valentia la seva postura ideològica front als unionistes PP i Ciutadans. Crec que les proves són clares: indecisió a l'hora de criticar el pacte Mas-Zapatero, censura del propi himne nacional a Frankfurt (és molt fort), solució ambigüa i poc ambiciosa contra la imposició espanyola d'una tercera hora de castellà, etc.

Ara bé, no crec que declarar-se independentista desacomplexat sigui incompatible en formar govern amb altres partits que no ho són, més que res perquè una cosa són els objectius a llarg termini i una altra de ben diferent són els de curt termini, les coses del dia a dia. D'una bona gestió al govern l'independentisme en pot sortir reforçat, és per això que el Plaid Cymru, enlloc de mantenir-se en posicions maximalistes, ha decidit possibilitar un govern amb els laboristes, i per ara la jugada els surt bé.

.

Un indígena | 03/08/2007, 21:35

Els catalans estem entre les dues pitjors nacions d'Europa que ens podien haver tocat: Espanya i França.

Jeje, molt bo.

Joan | 03/08/2007, 22:54

La veritat és que fa enveja comparar l'actitud democràtica del Regne Unit en quant al seu possible desmembrament amb els de les ultra-jacobines Espanya i França. Jo supòs que això deu tenir molt a veure amb la tradició democràtica d'uns i altres: el Regne Unit té parlament des del segle XIII i històricament ha pogut comprovar que les seves ocupacions colonials han acabat com el rosari de l'aurora, mentre que Espanya en prou feines té democràcia des de fa només 30 anys i França des de la Revolució, però amb interrupcions (Imperi Francès, Jacobisme, Nazisme, etc.), i encara tracten les seves antigues colònies com apèndixs seus. També n'hi ha que diuen que és perquè els anglesos mai han passat a ser britànics de la mateixa manera que els castellans han passat a ser espanyols, pel que sempre, amb unió o sense, han considerat Escòcia i Gal·les com a nacion diferents, cosa que possibilitaria una separació amistosa. És tota una mentalitat diferent que estic segur que un unionista espanyol difícilment pot entendre.

De totes maneres, per moltes cucales que es posin al cap, el dia que els partits dits nacionalistes encarin el problema nacional català amb valentia i creixi la indignació ciutadana per la mala gestió d'Espanya al nostre territori (cosa que, tard o d'hora, acabarà passant), l'independentisme esdevindrà majoritari i ens separarem per molt que protestin a Madrid o París. En aquest sentit, el model d'Escòcia i Gal·les és molt valuós.

Un cafè amb Mikimoto

Premsòmetre | 06/08/2007, 16:39

http://www.avui.cat/article/mon_politica/3923/nostre/desti/no/sarregla/anant/la/tangent.html

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb