Reflexions mediterrànies

Don Carlo(s)

miralles | 07 Agost, 2007 11:03 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net technorati.com

El somni d'Eboli

Dissabte passat, per sorpresa meva, varen retransmetre en diferit pel Canal 33 la versió del Don Carlos que el Liceu va posar en escena el febrer passat en coproducció amb l'Staatsoper de Viena. Millor dit, van retransmetre els tres primers actes, supòs que per l'excessiva durada (típics excessos francesos) de l'òpera (més de quatre hores), així que estarem alerta aquesta setmana, a veure si emeten els dos actes que queden. Estic parlant, naturalment, de la versió del director d'escena alemany Peter Konwitschny fora d'abonament que tantes passions i desenganys despertà i que, a més, suposà l'estrena de l'escassament coneguda versió francesa de l'òpera (molt més completa i rodona que la tradicional italiana -la que no té essa final- al meu entrendre, malgrat la primera mala impressió que un es pugui dur la primera vegada que l'escolta, com se l'en van endur els francesos que la van escoltar per primer cop al Palais Garnier de París) al colisseu barceloní.

Primer de tot, entenc que un muntatge, diguem-ne experimental, com la proposta de Konwitschny pugui agradar molt o gens, sense matissos o termes intermitjos. Uns diran que és una necessària actualització de l'obra perque el públic d'avui la pugui entendre i d'altres que és un intent intolerable del director d'apropiar-se d'una òpera que no és seva. Per això mateix el Gran Teatre del Liceu la va treure de l'abonament de l'òpera regular i, tot avisant de la proposta alternativa que suposava aquesta versió, va variar les tarifes abaratint-les respecte la temporada regular. Ho dic perquè no entenc ni puc compartir l'actitud de determinades persones que, després dels aplaudiments al Somni d'Eboli (imatge superior) o a l'Autodafè es posen a escridassar als músics i a cridar consignes com "això és una puta merda" interrumpint així la funció de manera molt poc raonable. Discrepar, sentir-se molest o decebut per una certa interpretació o producció és normal i legítim, però hi han maneres i maneres de protestar, i la d'alguns aficionats frega el mal gust i la mala educació. "Semblava un partit de futbol" va dir el crític de El Punt, i amb raó. Per la meva part, jo crec que l'òpera és un espectacle integral que va nèixer per incloure literatura, teatre i música. Per tant, no compartesc la tesi d'alguns que diuen que la música ha de prevaldre sobre tot el demés. Quan vaig a l'òpera esper veure un espectacle més o menys equilibrat on els cantants cantin, òbviament, però que també actuin i reencarnin el paper que els correspon. Naturalment que els directors d'escena hauran de fer renúncies a les seves produccions per un minvar la qualitat de la interpretació musical, però els cantants (i el públic) han d'entendre que la gràcia de l'òpera front al lied o l'oratori és que el primer és escenificat i els segons no. Per veure com un cantant es posa dalt d'un escenari amb un decorat espantós i canta com si estigués en un recital, que s'oblidin a gastar els euros amb comèdies i facin òperes en versió concert. Per això, en principi, no veig malament que alguns directors d'escena com Calixto Bieito o el propi Konwitschny creiïn produccions on es reflexioni sobre el tema en el que està construït el llibret: la mort, l'obsessió d'un maníac sexual o, com en el cas que ens ocupa, la frustació de dos amants (l'infant Carlos i la princesa Elisabet de Valois) que són separats per circumstàncies polítiques (el tractat de Fontainebleau, on Espanya i França fan les paus després d'una llarga guerra). Alguns diran que això és trepitjar la voluntat de Verdi i dels llibretistes Méry i du Locle, però jo crec que és tot el contrari. Perquè acceptem produccions modernes de grans dramaturgs com Shakespeare o de Lope de Vega i no de les grans òperes? Crec que aquesta és la visió del futur i, amb els temps, s'anirà imposant als puristes que voldrien veure una manera de fer òpera idèntica a la del segle XIX que no duu enlloc i converteix l'espectador en un subjecte passiu incapaç de captar l'essència de l'obra de manera completa. Ara bé, per l'equilibri del que abans he parlat, malgrat l'eliminació del ballet pel Somni d'Eboli, una pantomina on la princesa d'Eboli s'imaginava una vida feliç casada amb Carlos, fer aparèixer a la marevellosa ària Elle n'aime pas a una rebutjada princesa d'Eboli amb el rei i la sobrietat de la major part del muntatge (per a destacar l'acció dramàtica dels cantants) amb sembla una proposta intel·ligent per part de Konwitschny, haig de desaprovar l' Autodafè on s'entesta a enderrocar la quarta paret (la que separa el públic i els cantants) per a convertir la totalitat del teatre en escenari simulant l'arribada triomfal dels reis Felip i Elisabet al Liceu per a presenciar l'execució d'uns presos. Fins i tot va simular la retransmissió en directe per televisió amb la coneguda show-woman d'Igualada Lloll Bertran de presentadora. Es pretenia fer una crítica dels espectacles gratuïts de sang i fetge que són presents a la nostra societat, abans amb els ajusticiaments a la plaça públic, ara amb la tele-fems, per exemple; però crec que se li va escapar de les mans: el públic escampat per la sala, el foyer, la sala dels miralls i el vestíbul; l'orquestra i els cantants dividits en dos, etc. va impedir, al meu entendre, gaudir de l'escena que suposa el clímax des del punt de vista argumental i musical de tota l'obra amb la solemnitat i majestuositat que requeria.

Des del punt de vista musical, crec que la versió que va oferir el Liceu és força satisfactòria, amb l'excepció de Franco Farina (infant Carlos), que en alguns moments els aguts no li bastaren. Crec que és un tenor més pel verisme de Puccini que per la Grand Opéra francesa. Adrianne Pieczonka (Elisabet de Valois) va fer un paper més que correcte, però la dicció no em va acabar de convèncer. Sonia Ganassi (Princessa d'Eboli) agradà a tothom, però jo destacaria encara més Giacomo Prestia (Felip II) i a Dan Paul Dumitrescu (Monjo) amb veus greus rodones i uns papers excel·lents. De Carlos Álvarez (Rodrigue) esperava més, potser perquè aquest és un dels seus grans papers, però la seva darrera ària a l'acte cinquè va ser superba. L'orquestra, el cor i els papers secundaris van tenir una actuació més que meritòria sota la correcta batuta de Maurizio Benini.

En definitiva, us anim a veure la segona part de Don Carlos pel Canal 33 (si al final la fan, que supòs que sí) i aquest tastet de l'acte tercer, on l'infant Carlos diu unes paraules d'amor a la princesa d'Eboli creient que es tracta de la reina Elisabet. Quan s'adona del seu error és massa tard i la princesa d'Eboli (que també l'estima) acaba lligant caps. No és la versió del Liceu, sinó una del Teatre du Châtalet de París de 1996 amb Roberto Alagna en el paper d'Infant Carlos i Waltraud Meier en el de princesa d'Eboli. Molt bona la gradació de matissos d'Alagna, així com també la seva dicció francesa. És conegut arreu del món pel seu mal humor (va deixar una funció d'Aida a mitges el desembre passat a La Scala de Milà perque un sector del públic el va escridassar), però s'ha de reconèixer que és un gran tenor. També molt destacables l'actuació de Meier i de l'orquestra, és clar.

Comentaris

Liceu

Pep | 07/08/2007, 14:00

Vaig tenir ocasió de veure l'obra en directe aquest hivern al Liceu. Vaig disfrutar. Les cinc hores s'alleureriren gràcies a l'alleugerament del reality i els moment d'anticlimax que la versió proposa

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb