Reflexions mediterrànies

Blog personal de Joan Miralles. Contacte: en_cat1714(a)hotmail.com

Útil o inútil?

miralles | 13 Agost, 2007 21:09 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net technorati.com

Xirinacs Senyera amb crespó negre

La mort de l'ex-senador, ex-capellà i ex-candidat al Premi Nobel de la Pau Lluís Maria Xirinacs la setmana passada m'ha fet pensar, i molt. Fa uns anys vaig assistir al lliurament del Premi Canigó que se li va fer a la Universitat Catalana d'Estiu, i ja llavors vaig quedar ben impressionat per una persona que del Seminari, havia passat a la lluita pacífica per l'amnistia primer i per la independència després ja sia amb vagues de fam o al Senat advertint ja als anys setanta que l'Estat espanyol negava el dret a decidir del poble de Catalunya, donant molts mals de cap al règim tant de l'època pretèrita com de la present (per allò de declarar-se amic d'ETA i de Batasuna per tal de deixar ben clar que no podia posar al mateix sac tota la violència, cosa que ni tan sols TV3 no ha sabut -o volgut- explicar). Certament per tot això ben bé es podria merèixer el qualificatiu d' heroi nacional i, com ha escrit Xavier Borràs a Opinió Nacional, en un país orgullós de si mateix, el president de la Generalitat hauria sortit a la televisió per demanar a tots els catalans una reflexió sobre el nostre avatar, hauria decretat tres dies de dol oficial (es tractava, recordem-ho, del senador més votat de la història d'Espanya), hauria manat posar les banderes a mig pal a tots els edificis del Govern i hauria posat el Govern a disposició per preparar uns funerals nacionals.

Ara bé, després de tot això, i des del profund respecte que em mereix una decisió tan dràstica per denunciar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble, i l'esclavitud de la nació catalana (jo, al contrari d'alguns conservadors i falsos redentors, pens que la vida és un dret, no un deure), em toca reflexionar sobre tals fets. Intuesc per la carta Acte de sobirania que va deixar al seu despatx abans de suïcidar-se en un bosc de Ripollet que ell ho hagués volgut així.

Una vegada que Mònica Terribas el va entrevistar al programa La Nit al Dia de TV3 Xirinacs explicà que les famoses i incompreses declaracions que realitzà al seu dia al Fossar de les Moreres van servir perquè, com a mínim, es parlés de la seva lluita al seu programa. M'imagín que sacrificant la seva pròpia vida perseguia que els covards líders, com ell diu, i el poble s'esperonassin i lluitessin per la independència. Molt bé, però aconseguirà tal objetiu?

Luc Ferry, filòsof francès i ministre d'ensenyament nacional durant l'època del primer ministre Jean-Pierre Raffarin (molt conegut per la seva defensa de l' humanisme secular i per prohibir dur qualsevol símbol religiós a l'escola pública), va dir un cop que morir per Déu, la Pàtria o la Revolució és una de les majors estupideses que es poden fer. L'important és ser feliç. Hi estic completament d'acord. Si hem de morir per a defensar unes idees o ideals en una societat suposadament culta i civilitzada és que alguna cosa no rutlla. A més, cal recordar que això no és ni Palestina ni el Kurdistan (afortunadament), socialment hi ha un cert rebuig al suïcidi i aquest en cap cas és acceptat com un sacrifici en pro d'objectius de qualsevol casta. Segur que el gest de Xirinacs és admirat per la parròquia independentista catalana, però si un dels objectius de l'independentisme a curt termini és convèncer als milers de votants de classe social modesta que viuen a l'anomenat Cinturó Roig de Barcelona i que majoritàriament voten PSC que la proclamació d'un Estat català independent els podria beneficiar més que no el socialisme espanyol, no són contraproduents segons quins gestos? No és possible reinvindicar majors quotes de sobirania i benestar pels catalans sense haver de morir? Percebran positivament aquest suïcidi no ja els simpatitzants de Ciutadans o del PP (a aquests qualsevol cosa que vengui de l'independentisme els provoca urticària cerebral irracional), sinó els milers de persones despolititzades que viuen a Catalunya? Em sembla que no.

Jo als nostres polítics i activistes els demanaria menys gestos simbòlics de cara la galeria, com ara immolacions a l'estil bonzo o calçotades autodeterministes, potser molt aplaudides pels quatre o cinc fidels, però qüestionades pel la població en el seu conjunt, independentment de les posicions ideològiques de cadascú, i més treball de debò cap a la sobirania. La valentia política que molts reinvindicam no consisteix en penjar cartells de Catalonia is not Spain el dia dels Jocs Olímpics o del Fòrum de les Cultures per després quedar de mans plegades mirant-nos el melic. Consisteix en el costós i menys vistós treball del dia a dia, com una formigueta, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó convencent el poble que existeix una alternativa centrada i realista a la deixadesa i l'espoli fiscal sociatapepero pel nostre país sense vacilacions ni passes enrere. El primer és relativament fàcil de fer, el segon força més difícil. Més fixar-se en el Parti Québécois i l'Scottish National Party i menys en Hamàs, el Partit dels Treballadors del Kurdistan i la poltrona de la Plaça de Sant Jaume, parlant clar (i català).

Països Catalans | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb