Reflexions mediterrànies

Zapatero prefereix Rússia a Europa

miralles | 21 Novembre, 2007 22:49 | Compartir:

Manifestació independentista albanokosovar

No se m'acut un manera més contundent de titular el post d'avui i, de passada, expressar, per emular així al Borbó, en cinc paraules la meva indignació per la darrera jugaresca del govern socialista en matèria de política exterior: Espanya, un dels cinc Estats de la UE reticents a reconèixer la sobirania d'un hipotètic futur Kosovo independent. Els altres quatre serien Grècia, Xipre, Eslovàquia i Romania.

Grècia, Xipre i Romania supòs que temen que un nou canvi de fronteres a la regió dels Balcans -el seu pati del darrera- provoqui una nova inestabilitat política com a principis dels anys 1990 i que aquesta els repercuti negativament en les seves economies o en nou possible allau immigratori. De l'Eslovàquia de Robert Fico, governada per una exòtica coalició de socialdemòcrates i ultra-dretans, supòs que no en podríem esperar gaire més, encara ens n'hauríem d'apiadar, crec. Però l'Espanya de ZP, aquesta que diu voler ser tan moderna, dialogant i tolerant, com així actua així, allunyant-se dels seus tradicionals socis europeus i dels EUA -que ja han donat suport a l'informe de Martti Ahtisaari-?

Per desgràcia, el senyor Zapatero i els seu ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, prefereixen escoltar les proclames que Sèrbia i Rússia, ambdós Estats superdemocràtics com molt bé deu saber el lector mitjanament informat, van escampant per mitja Europa advertint que la independència de Kosovo aixecaria un perillós precedent per a la independència de no sé quantes nacions sense estat més, entre elles Catalunya i el País Basc. Veuen que, per primer cop des de la segona guerra mundial s'independitzaria una regió jurídicament tractada com una província més de la indissoluble unitat d'un Estat -les antigues repúbliques soviètiques i iugoslaves eren, com a mínim des del punt de vista formal, repúbliques federades amb dret a la secessió- i això uneix Espanya defensora de l'espanyolitat de Catalunya a la Rússia repressora de Txetxènia. Unió d'obscurs interessos front a la posició respectuosa i democràtica d'Europa i dels Estats Units que donen suport a les propostes dels enviats de l'ONU en aquest sentit -ens estava enganyant el PSOE quan deia que respectaria el dret internacional?. Vergonya de tenir passaport espanyol és el que sent ara mateix quan hi pens.

Sé que tampoc m'hauria d'estranyar gaire: Espanya i, més concretament, el PSOE mai han vist amb bons ulls la dissolució de l'antiga Iugoslàvia. Només cal recordar que Espanya, governada llavors per Felipe González, va ser un dels darrers Estats de la llavors coneguda com a CEE en abandonar la defensa d'una Iugoslàvia unida en transició a l'economia de mercat i potencial aspirant a ingressar a la Unió en favor de les postures separatistes d'Alemanya i el Vaticà i que l'Alt Representant de Política Exterior de la UE, el socialista espanyol Javier Solana, va posar inútilment tots els pals a les rodes que va poder per evitar haver de reconèixer la independència de Montenegro, obligant als independentistes a obtenir un mínim del 55% dels vots, en comptes de la lògica majoria simple.

Si Zapatero creu que donant suport a Sèrbia en la seva causa reforçarà la unitat de l'Estat espanyol està ben equivocat. Gràcies a Déu Kosovo no es pot comparar amb Catalunya. La primera és i ha estat la regió menys desenvolupada de l'antiga Iugoslàvia i, des de la fi de l'època titista té uns mitjans de producció obsolets i uns conflictes ètnics que l'impedeixen progressar políticament i econòmica i baixar un atur que està pels volts del 60% per cent. A més, amb la guerra dels noranta es veu en una situació política molt provisional i gens estable que cal superar, pel que necessita la independència com nosaltres necessitam aire per respirar. La segona històricament ha estat la fàbrica del sud d'Europa i està passant per uns moments de crisi política en veure que dintre d'una Espanya que la té abandonada i menyspreada i amb la qual ja ha col·laborat massa li resulta molt difícil assolir els reptes que li posa la modernitat. El nostre cas s'assembla molt més al d'Escòcia, nació pertanyent a un Estat que, per cert, sí que veuria amb bons ulls un Kosovo independent.

De tota manera, que sàpiga Zapatero i els seus amics russos i serbis que estan apostant pel cavall perdedor i fent el rídicul per tot el continent. El camí de la llibertat no té aturador. Quan en un país guanyen per àmplissima majoria els partits independentistes com ho van fer a Kosovo la setmana passada i, a més, compta amb la complicitat de la majoria d'estats europeus i dels totpoderosos Estats Units no hi ha qui pugui rebutjar la voluntat del poble.