miralles | 08 Abril, 2008 10:27 |

El passat cap de setmana va complir-se ni més ni menys que un segle del naixement del director d'orquestra austríac Herbert von Karajan. Fill d'una família de la burgesia aficionada a la música, estitmatitzat per la seva vinculació al nazisme -com tots els músics de la seva generació-, apreciat per uns i odiat pels altres que consideraven egocèntric i massa influent en les seves interpretacions, el que és cert és que ha passat a ser un mite de la música, un músic convertit en un heroi, seguint l'ideal romàntic.
És gairebé impossible que cap megalòman no hagi escoltat mai les seves simfonies de Beethoven, els seus Wagners o la seva Bohème amb el també finat Pavarotti i la Freni en els papers principals -encara que a mi personalment m'agrada més la de Victòria del Àngels, Jussi Bjorling i Sir Thomas Beecham editada per EMI-. Sempre música alemanya i austríaca, sobretot, perquè ja se sap que els nòrdics això de la música italiana no els va tan bé -qüestió de caràcter, suposo. A més, sens dubte hi ha un abans i un després des de la seva etapa a l'Orquestra Filharmònica de Berlín. Per molt intempestuosa que fou la seva relació amb l'orquestra els darrers anys de la seva vida, és mèrit seu -entre d'altres persones- tornar-la al nivell que havia tengut abans de la Segona Guerra Mundial: entre les millors del continent. A més, també cal esmentar el seu paper de tutel·latge d'estrelles com la violinista Von Mutter, que actualment brillen amb llum pròpia en el firmament musical.
S'han escrit i s'escriuran moltes coses d'aquest home polèmic, però tots els escrits que diuen que va morir el 16 de juliol de 1989 s'equivoquen de bat en bat: els grans artistes són els únics que han descobert el secret de la immortalitat i el fan servir!
Joan | 14/04/2008, 21:57
Sembla esser que es va afiliar al partit nazi, el que li va valer un any d'inhabilitació en acabar la guerra. De fet, en aquella època va tenir una carrera fulminant. De tota manera, també pareix esser que cap al final se'n va allunyar.
Esperança | 16/04/2008, 23:36
Joan,
He vist el teu comentari al blog demanant-me si era necessària posar una bandera tricolor i no ho trobaria de rebut no contestar-te. El fet de la bandera va ser fruit de la feina feta en equip. Quan fan feina més d'una persona juntes, perquè la feina sigui un èxit, hem d'aprendre a cedir i a claudicar (així com també fer entendre la teva postura). Com que la nostra feina de moment ha funcionat, crec que cedir en aquests petits detalls perquè les coses surtin bé mén endavant val la pena, no ho trobes?
Una abraçada
Joan | 21/04/2008, 22:46
Gràcies per la resposta, però no calia, ja que jo ho plantejava més com a una pregunta retòrica. Em va estranyar que en un acte organitzat per un partit independentista hi hagués una bandera republicana però al cap i a la fi espanyola. Res més.
Sí, s'ha d'aprendre a cedir -això de claudicar ja no ho tenc tan clar-. La qüestió per a saber si la cessió és encertada o no està en saber on era el punt de partida.
Salutacions
| « | Maig 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |
Re: 100 anys de Karajan
Miquel Gil | 13/04/2008, 10:26
No el conec aquest músic.Amb això que dius de la vinculació al nazisme, era una mena de Wagner o era nazi ell mateix?