La tercera de Mahler
miralles | 10 Maig, 2008 20:26 | 
Escolta, home!
Què diu la mitja nit profunda?
Dormia!
M'he deixondit ja d'aquest somni!
El món és profund
i més profund pensat que el dia!
El seu dolor és pregon!
Més ho és el goig, però, que el mal.
El mal diu: Mor!
Més tot goig cerca eternitat,
fonda, profunda eternitat!
F. Nietzsche. Així parlà Zarathustra
La tercera simfonia de Gustav Mahler és d'aquelles obres que et transporten a una atmosfera de sensacions sovint contraposades i sovint complementàries. Se't posen els pèls de punta. Diuen que Mahler la va compondre durant unes vacances d'estiu a partir d'esbossos que havia escrit on havia descrit paisatges i sensacions a Steinbach am Attersee, on hi tenia un estudi vora el llac on cada matí mirava la sortida del Sol. S'ha de tenir una capacitat imaginativa i de recursos realment espaterrant per a poder fer una cosa així. Qualque dia m'assec i començ a pensar que li devia passar pel cap a aquest home cada matí quan començava a escriure i a ordenar les notes de l'estiu anterior. Una llàstima que només tenguem el diari de Natalie Bauer-Lechner per a deduïr-ho.
Primer de tot fou l'explosió de la primavera, seguida de l'estiu. Total llibertat front a la formes clàssiques, que no deixen d'esser un corsé, un impediment a l'expressió, un enemic a abatre. L'alegria, però, es para de sobte: trobem a Zarathustra neguitós a mitjanit. No li ha estat revelat el secret de la vida, el motor que l'empeny a la felicitat eterna. Al matí vénen els àngels i li mostren el camí de la veritat. Així pot passar a l'ultra-existència enmig de crits de joia renovada i de repic de campanes. Ja només queda l'amor etern, un estat de goig tranquil i pausat contraposat amb l'explosió de colors i dances de l'inici. Per fi el génere humà ha triomfat.
Música | 
Següent | 
Anterior | 
Comentaris (2) | 
Retroenllaços (0)
Comentaris
Música
Miquel Gil | 24/05/2008, 11:02
Ostres que poc en sé de música... Sol puc lleggir i aprendre.
Saluts!
Re: La tercera de Mahler
Joan | 26/05/2008, 22:54
No t'hi capfiquis, Miquel. La música és, sobretot, per escoltar i tocar.
Regalet amb amol
sin blanca por el mundo | 15/06/2008, 07:10
Hola guapetonsísimo:
Et deixo un regalet per a tu y els teus amiguitos amb tot el meu amol:
http://www.youtube.com/watch?v=u_eacND2MLc
Menú
Cerca
Calendari
| « | Agost 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Recentment
Categories
Comentaris recents
- Joan: Ostres, de veritat? Idò tenint en compte que Diario de Ibiza i...
- Un indígena: Impressionant. Per cert, a Diario de Ibiza mai publicarien una...
- Joan: Podria ser, però el que pareix cert és que a can PP ho sabien...
- dessmond: Potser el que passava és fins fa poc els comptes de les balances...
- Mallorca LLevant: i amb actitud d'Estambul densitat,
- Joan: Miquel, l'important de Califòrnia és que ha estat capaç de...
- Un indígena: Els funcionaris compleixen ordres i no fan res per gust sinó per...
- Miquel Gil: Jo aposto per intentar ser com Suïssa o Holanda, ja que...
- paisse: Com? Una catalana que es sent espanyola? Quin crim tan...
- Miquel Gil: Quanta raó... Estic content de que els de les Illes sigueu tan...
Mahler? em perds
Manel | 10/05/2008, 22:52
Aquesta és una de les simfonies més incompreses del compositor, degut a les seves proporcions descomunals, o a la consideració errònia de tractar-la com una obra de transició cercant un llenguatge propi però sense aconseguir una síntesi adequada que veuria la seva maduresa a la cinquena (a la quarta encara fa provatures, però té 4 moviments en lloc de 6, i és tolerable pels qui necessiten anar al lavabo amb freqüència).
Només cal veure el seu primer moviment: 37 minuts, gairebé el doble que tota una simfonia de Mozart. Per mi és el millor, amb aquella descomunal i gegantina panoràmica de la naturalesa a ull de formiga. Aquella contraposició ésser humà (trompa) vers naturalesa, atemorida i fugitiva quan apareix al llarg del moviument. Amb aquell despertar apoteòsic de la naturalesa a l'albada a cop de marxa militar cap el minut onze-dotze. Amb aquella impressionant i trepidant panoràmica a vista d'ocell cap el minut 29-32. I la eufòrica marxa final del món natural, harmonitzats per la música, apoteosi de la vida i la mort.
El mateix podria dir-se dels dos següents ("El que em diuen els ocells" i "El que em diuen els boscos", o una cosa així).
El cinquè és preciós, amb les veus blanques. Apareix un tema cantat per la soprano que surt al darrer moviment de la quarta, perquè Mahler volia que tingués set moviments. Va tenir una mica de seny, i el va treure.
De fet, la simfonia acaba amb un final interminable (a ritme de timbals), solemne, que representa l'etern cicle de la vida. Representat d'una manera tan senzilla com la seva existència.
Dura gairebé hora i mitja, però és tot un monument contemplatiu de la vida i la mort, a gran i mínima escala. Sense mesura ni presses, per això li va sortir aquest "totxo".
La versió de Charles Adler, gravada el 63, és la millor per a mi. Durant molt de temps fou la referencial (crec que fou deixeble de Mahler de molt jove).